#Wertgonya, #Wertgonya i #Wertgonya!

Estic realment indignat. El que acabo de llegir i veure en imatges del Sr #Wertgonya al congrés dels diputats de Madrid em fa vomitar. Una persona que està dins el govern d’un país (si se li pot dir així) no pot arribar a promoure una de les lleis més lamentables que he vist mai sobre l’ús de la llengua pròpia d’una nació, d’un futur país (tal i com sona), d’un signe d’identitat que aquí es tracta com si fos un fill. Una falta de respecte tan gran, que com deia la Sra Rigau no es cometia des de l’any 1978 en plena transició democràtica. Realment m’he acabat de convèncer de que els polítics anti-independentistes com els del PP han sobrepassat una línia que farà reaccionar al poble català, canalitzant i pronunciant encara més la força d’aquest sentiment d’estat propi i catalanisme.Jo de política no hi entenc gaire, lu just per saber i tenir criteri a l’hora d’opinar i decantar-me per uns partits polítics o uns altres, però en això sí em veig en dret de manifestar-me com crec. El que he vist a les paraules del ministre Wert evidencia clarament que no té cap idea del que està passant realment a les escoles de Catalunya, de com s’ensenyen les assignatures pertinents i de com es tracten totes les llengües del país en la vessant acadèmica. Com es pot arribar a votar a gent així? Com podem permetre que una persona que no ha trepitjat una aula catalana en la seva vida (hi posaria la mà al foc) es cregui amb el dret de poder decidir per la gent que hi ha dins d’aquesta? Que s’han pensat?

Jo he anat a dos escoles ben diferents, una amb una majoria bastant clara de castellanoparlants i viceversa, i entenc, parlo i escric el castellà per igual que una persona de Madrid, València, Sant Fruitós del Bages, Saragossa o Miraflores de la Sierra. L’única diferència és que sí, tinc un accent diferent, res més. Però collons, ja m’agrada que quan parli la meva segona llengua, de la qual em sento orgullós també de poder-la utilitzar, m’identifiquin i sàpiguen d’on vinc. Mai em van obligar a parlar en català o castellà i mai vaig veure a cap professor, en els dos casos, fer canviar la llengua parlant d’un alumne a excepció de l’hora de l’assignatura de llengua pertinent, per conveniència i ordre del funcionament de la classe. Però una vegada a la Universitat, sí hem tingut, entre companys, una discussió pel fet de que un professor exposés en català la seva docència, ja que hi havia el costum de fer-ho en castellà a totes les altres assignatures. Evidentment el professor no va cedir davant les queixes i també haig de dir que des d’aquell dia mai va tornar a haver-hi aquesta discussió.

En fi, que tot això és una gran #Wertgonya, els catalans hem de fer-nos forts i condemnar amb totes les nostres forces aquesta sentència en contra de la nostra llengua. No deixem que trepitgin d’aquesta manera un dels bens més preuats que posseïm. Seguim endavant amb la voluntat de ser el que som i serem.

VISCA CATALUNYA LLIURE!

Noves Tecnologies i creuament amb Social Media: El debat de la geolocalització

Image

Fa més d’any i mig que sóc usuari a Foursquare, una xarxa social que, en poques paraules, crea debat. En cap moment he dubtat del que vull i deixo de voler compartir amb els meus ‘amics’. És per això que encara en faig ús, fins que un dia sense saber perquè, em cansaré de compartir certa informació obertament. De totes maneres, no cal pensar només en l’aspecte negatiu que té aquesta xarxa de geolocalització amb un tema tant repetitiu com el de la privacitat de l’usuari.

M’agradaria plantejar la possibilitat de jutjar una aplicació mòbil, una xarxa social o una nova prestació tecnològica qualsevol (com és el cas de la geolocalització) d’es d’altres vessants que no siguin sempre les de l’usuari de perfil personal.

És molt clar que per molts no és ètic ni raonable fer saber a ‘tothom’ on són en tot moment. S’entén aquesta crítica des d’un punt de vista personal. Però oblidem-se de la privacitat. Per mi aquest debat finalitza en el moment en el que l’usuari decideix entrar o no a qualsevol xarxa social de l’estil de Foursquare o d’utilitzar els check in de Facebook.

A partir d’aquí, crec que aquesta novetat tecnològica es mereix ser observada detingudament i ser vista com una oportunitat. Sobretot en benefici de l’establiment físic, del que poc a poc i amb el temps creiem que per culpa d’internet moriria. En el moment en el que la compra online va començar, la incertesa es va apoderar de molts comerciants. Amb el temps s’ha vist que la sang no ha arribat al riu, però sí és cert que hi ha hagut sectors molt afectats. A la meva ciutat de 200 mil habitants, per exemple, avui dia és impossible comprar un àlbum de música a una botiga, bàsicament perquè ja no en queda cap. Però hi ha sectors que no han sortit tant afectats amb el naixement de la venta online. Segurament pel fenomen social que representa menjar a un restaurant o anar “de compres”.

Amb la geolocalització sorgeix un joc molt interessant i que s’ha de veure positivament, almenys per als establiments. El sistema es simple: l’usuari arriba a un lloc i ho fa saber als seus cercles, que segons cada un poden ser majors o menors. Això implica molts factors interessants:

En primer lloc es deixa una ‘petjada digital’. Es pot explicar l’experiència real amb la marca. Quedarà allà gravada i segons els serveis o els productes oferts pel negoci, la reputació online serà més o menys bona. Amb això s’està fent publicitat gratuïta, ni més ni menys.

En segon lloc, els usuaris es senten compromesos com a consumidors. El sistema de puntuació que té Foursquare, per exemple, provoca una necessitat i una voluntat per fer saber on són. Això no deixa de ser un benefici constant.

Finalment és important que l’usuari sigui jove. La major part dels que fan ús d’aquesta tecnologia son gent relativament informada en l’ús de tecnologies i tenen molt assumit el fet de compartir informació. La generació digital dona un valor afegit a la marca, ja que en parla constantment i fa que sigui ell el protagonista.

S’ha de veure doncs la doble vessant del que ens aporten les noves tecnologies. El cas de la geolocalització en dispositius mòbils s’ha de veure com a un avantatge per conèixer l’estat del temps del lloc on estàs i en temps real o del caixer automàtic més proper. És alguna cosa més enllà de perdre la intimitat en els nostres actes quotidians. Cal obrir la nostra ment.

Review de Wrecking Ball: nuevo álbum de Bruce Springsteen

Wrecking Ball Cover 2012

Portada del nuevo album Wrecking Ball

Hoy he escuchado en primicia el nuevo álbum de Bruce Springsteen Wrecking Ball. Sí, me podéis llamar traidor por descargar en internet el nuevo trabajo de mi ídolo musical, pero la impaciencia ha prevalecido ante la ética y todos esos rollos. Tranquilos, el 5 de Marzo, fecha oficial del lanzamiento, me pasaré por el FNAC igualmente.

Pues al grano. ¿Que puedo decir de una forma más o menos parcial y con mi pobre nulo renombre como crítico musical? Poco pero mucho. Vamos a intentarlo.

Estoy en proceso de asimilación de los nuevos temas, pero en primer lugar quiero hablar sobre los que ya conocíamos: Wrecking Ball y Land of Hope and Dreams, jamás editadas en estudio pero escuchadas en anteriores giras. Sobre la versión de ‘Land’, simplemente me encanta. Una entrada instrumental excepcional, con toques de gospel y una explosión de guitarras que te transportan al mismísimo Madison Square Garden. La letra y la melodía durante la canción no aportan nada nuevo, pero se merecen estar masterizadas como tal. Además, el mensaje de esperanza, en un contexto como el actual, es totalmente apropiado.
Wrecking Ball, está bien, parece que Bruce tenía ganas de categorizar este tema en un álbum. Creo que puede ser uno de los temas de inicio en muchos de los conciertos de la próxima gira.

We Take Care of Our Own. Mensaje captado. La iconografía esta totalmente justificada y el título, aunque largo, entra en un estribillo que engancha bastante. No esta nada mal para ser el primer single de un disco muy esperado por los fans de Bruce, aunque esperaba algo más ‘rockero’ al estilo ‘Magic’. A destacar, los violines (supuestamente de Soozie Tyrell) que acompañan gentilmente a unos coros con aires de esperanza.

Easy Money. Los inicios de la canción me recuerdan a Born in the USA, aunque no había nacido aún en esa época conozco bien uno de los álbumes más comerciales del ‘Boss’. Los coros siguen con la tónica de ‘WTCOOO’. Por el momento es el tema que menos me gusta.

Shackled and Drawn. Folk en estado puro. Me hubiera gustado este tema en la gira de We Shall Over Come con la Sessions Band, la verdad es que no hubiera desentonado. Me gusta. Final también con una pequeña dosis de góspel.

Jack of All Trades. Un piano de BSO con cierta nostalgia. El título de la canción es una frase figurada popular americana que relata un tipo de personalidad muy generalizada, sin ser alguien particularmente especializado en hacer algo concreto. No estoy seguro pero… ¿La guitarra final podría ser la de Tom Morello? Uno de los mejores guitarristas del panorama actual que ya confirmó su colaboración en el nuevo disco.

Death to My Hometown. Una entrada con aires de música celta que se mantienen durante todo el tema. Max ‘Money’ Weinberg tiene un papel relevante, añadiendo agresividad a un tema interesante. Bruce nos traslada a los orígenes irlandeses de su padre Douglas, jugando con unas letras acordes a la discografía del artista.

This Depression. En mi opinión una oda a la crisis actual. Nueva aparición de Morello. Los sonidos eléctricos y el solo permanente del guitarrista de Rage Against The Machine son el atractivo claro del tema.

You’ve got it. El inicio me recuerda a alguna canción de los Creedence. Aunque la continuación se aparta bastante de esta ‘cita’ a uno de los grupos que han inspirado la carrera musical de Bruce Springsteen. Le veo la gracia a este cambio de acústico a algo más rockero. Debo decir que se me queda un poco corta de tiempo, espero que se le saque más jugo durante la gira.

Rocky Ground. Unos coros poco comunes y a la vez atrevidos viendo a lo que nos tiene acostumbrados el de Nueva Jersey. ¡Hasta se atreve a rapear! También vuelve a jugar con el Gospel y una voz rota de Bruce. Veremos que tal en directo, pero me parece muy buen tema, sobretodo por esta mezcla de voces.

We Are Alive. Una pieza con una melodía regular, constante y pegadiza. Combina banjos al más puro estilo western, silbidos humanos con instrumentos de viento y guitarras de todo tipo. La letra lleva una carga de optimismo, con el mismo título de la canción y colectividad, con mensajes como ‘stand shoulder to shoulder’. Todo contextualizado en una historia experiencial de un personaje andante en la noche. Una canción de las que Bruce, en concierto, te explica cantando como si fuera un cuento. Una bomba instrumental que deja con muy buen sabor de boca para cerrar el disco.

En general pienso que Bruce ha realizado de nuevo un trabajo impresionante, que como en todos sus discos, se verá más adelante la relevancia en la totalidad de sus proyecto musical. Lo bueno que tiene su discografía es que ninguno de sus trabajos sea igual a otro, aunque eso no quiere decir que no se asocien temas de unos con otros, cada uno es una historia distinta. No se tocar ni la pandereta, pero sé que para un grupo musical o artista es algo difícil de conseguir.

‘The Boss’ nos demuestra una vez más que, si tuviera otra vida, lanzaría otros veinte álbumes de estudio, porque tiene mucho que decir en el panorama musical y en concreto de la gran variedad que tiene el rock. Nunca se cansa de trabajar y vive tanto su profesión al máximo, experimentando y siendo ambicioso para saber hasta donde puede llegar.

Posicionament i estratègies de models de negoci en la digitalització de premsa

premsa digital

Estem en un moment en que les tecnologies de la informació augmenten les possibilitats de tots els que formem part del procés de comunicació. En aquest sentit, això fa que hi hagi una gran diversitat de fonts i moltes maneres de transmetre qualsevol descàrrega d’informació. Pels mitjans d’informació és important doncs, que dins aquest context en el que potser ja no són tant imprescindibles, s’hagin d’aferrar al que els ha identificat sempre, el que els ha fet ser líders d’opinió durant tant de temps. En cap cas han deixat de ser imprescindibles, però sí han perdut (en conjunt) la totalitat de poder per fer arribar els continguts als seus receptors.

El seu posicionament, la seva imatge corporativa a nivell empresarial, la seva ideologia, etc. Són elements que sempre s’han tingut en compte des dels públics, però ara a més, aquests participen activament amb el que es diu i s’han de recolzar en ells.

La estratègia d’alguns diaris està basada en la segmentació, en uns continguts adaptats a una tipologia de lectors. El cas del The Economist a Anglaterra n’és un exemple clar, en el seu moment es va eliminar un grup de lectors per mantenir el nínxol de mercat que havien tingut anteriorment, és una qüestió de processos.

Les diferents estratègies en la lluita de valors i d’ideals que han tingut, des de sempre, cada un dels diaris que ens podem trobar al panorama del periodisme espanyol són molt canviants i adaptades al dia d’avui respecte al que internet ens permet. És interessant veure, a més, que aquests fins i tot poden optar per una mateixa estratègia en la versió digital del seu diari o en la original en paper, independentment de que sigui més o menys efectiva. El més normal però, en aquesta disputa, és dividir en els dos formats el model de negoci de cada diari. En el cas de la versió digital hi ha uns objectius i unes mètriques diferents per aconseguir detectar i captar els lectors del diari. Això fa que es pugui segmentar molt més en la publicitat online i aquesta sigui totalment coherent i directa al públic que està accedint a la informació.

La font d’ingressos, com en la majoria de portals a la xarxa, és la publicitat online, que en funció de les mètriques que hi ha avui dia, els anunciants escolliran invertir més en un diari o altre. Aquesta nova batalla traslladada a l’online es basa en paràmetres fins avui desconeguts com el ‘Page Rank d’una pàgina o els Back Links’ i això ha fet que les redaccions dels diaris hagin hagut d’incorporar especialistes en SEO per poder posicionar els continguts llançats a internet per estar el més amunt possible en la recerca de noticies a buscadors com Google. Aquest posicionament, a Espanya, està ara encapçalat per diaris com El Mundo, El País o ABC, que han prioritzat aquest valor per poder tirar endavant el seu model de negoci.

S’ha de dir que avui dia i a diferencia del que havia estat fins ara, l’usuari programa la seva pròpia carta de continguts, el seu ‘magazine’ diari està totalment personalitzat i concretat pels interessos personals. Això ha obert camins importants i oportunitats a empreses dedicades al sector de la informació que fins ara, potser no havien tingut èxit amb un molt bon model de continguts i valors. De totes maneres també ha tancat portes a altres mitjans que no han pogut resistir la barreja entre la crisis econòmica amb la revolució de la nova era d’internet.

Per aquest motiu és un moment on observar i aliar-se amb els canvis que es van produint tecnològicament serà imprescindible perquè els mitjans segueixin alimentant-se del mercat on sempre han sigut els amos i senyors.

Bons Exemples 2.0 de Màrketing ‘freaks’

Fa unes setmanes @francescgo ens explicava als alumnes de Publicitat i RRPP de la UIC Barcelona una manera de vendre un producte o marca mitjançant una web 2.0. La nostra minsa experiència ens dona un al·licient que ell o altres gurús del Social Media actual ja no experimenten tan sovint. És així, perquè ja comencen a ser enciclopèdies 2.0 que s’actualitzen constantment i costa que es sorprenguin amb quelcom de nou. Es tracta del fet de començar a endinsar-se en aquest món i tenir les primeres reaccions al conèixer el més bàsic, el més essencial i el que fa que t’entri el “gusanillo” (no trobo millor complement directe) a ser un Community Manager com déu mana.

Un dels exemples que se’ns va donar va ser: Me Llamo Fred, un blog on el protagonista és Fred (Edu Soto), un usuari de la nova cámera Sony Bloggie Touch. Es crea una línea conceptual per definir un target amb l’ajuda d’un personatge còmic, amb extravagància i exageració del que és ser un ‘friki’ rematat. Amb això, no vull dir que el consumidor d’aquesta càmera hagi de ser un ‘freak’, però és evident que hi ha una intenció, per cert molt ben aconseguida, de donar un aire jove i diferencial, juntament amb un valor afegit: no es ven una simple càmera, sinó tot un conjunt amb software que dona a conèixer els seus continguts en xarxes socials.

Del mateix estil va la promoció de la nova pel·lícula “No Controles”, on el seu protagonista, Juan Carlitros té un web amb enllaç directe en diferents canals a les xarxes socials Youtube, Facebook, Twitter, etc, o com ell diu: yutube, feisbuc, el pajarico respectivament. Tot gira al voltant de l’humor i l’espectacle, íntegrament relacionat amb la temàtica de la pel·lícula.

Tos dos, molt bons exemples de màrketing viral per vendre productes en web 2.0